Estimad@s tod@s:
Con gran ilusión
pero al tiempo con tristeza,
Junto con la
Familia Cárdenas – Gutarra, que tan estupendamente, como tod@s ustedes, pero a
nivel más familiar, me han acogido, durante, este tiempo de gracia que el Señor
me ha regalado, de convivencia con tod@s ustedes; quiero poder agradecerles,
todo su cariño hacia mí.
Celebrar un
sencillo Lonche familiar el próximo domingo, 24 de noviembre, a las 18’00 p.m.
para reunirnos y despedirme de tod@s ustedes con quienes me “he hecho buen
pata”
Muchas gracias
amig@s tod@s;
Los espero con
ilusión
Un abrazo, Rafa
Fenollar Banyuls,
Salem, La Vall
d’Albaida, País Valencià –
Pueblo Libre –
Lima - Perú
TEXT D’ACOMIAT
Gracias a la vida que me ha dado
tanto
Me dio dos luceros que cuando los
abro
Perfecto distingo lo negro del
blanco
Y en el alto cielo su fondo
estrellado…
Gracias a la vida que me ha dado
tanto
Me ha dado la risa y me ha dado el llanto
y el canto de ustedes que es mi
propio canto
Gracias
a la vida que me ha dado tanto, Gracias, a todos ustedes que tan agradable,
amable y prestamente, me han acogido en este país. Con el que, me siento tan
sumamente, identificado
Su
presencia, aquí y ahora, es para mí, un momento especial y de gran
satisfacción. Me invade la emoción, amigos, amigas, familia, he recibido, tanto
de ustedes en este tiempo de gracia que el Señor Dios, ”diosito”, como dicen
ustedes; me ha concedido, que podría estar un buen rato diciéndoles y dándoles
las gracias, pero creo que no es cuestión de hacer grandes discursos. Opto, por
intentar expresar mis sentimientos ¡ ardua tarea ¡ expresar sentimientos,
siempre nos va bien; pero, no siempre lo sabemos hacer y llegar a los demás,
nuestra red de comunicación y retroalimentación “feed back “,No siempre
funciona.
De
cada uno de ustedes, de los que han podido acudir aquí y también de los que por
razones diversas, no están presentes, me llevo un gran recuerdo y una parte de
su forma de ser y actuar ¡Muchas gracias, amigos y amigas, familia ¡ Me
gustaría, sería de mi agrado, que desde, mi pobreza espiritual y cognitiva,
también, les deje algún aspecto positivo
mío, a ustedes.
Con
Ustedes, he reído, conversado, compartido, paseado. Por supuesto, por razones
obvias, con unos más que con otros. Pero con todos, los momentos compartidos,
forman, ya parte de mi vida y de mi historia. Agradezco a todos ustedes, su
acogida, paciencia, cariño y disponibilidad; para hacer de este tiempo con ustedes,
lo más agradable posible A todos, en general, les estoy, super-agradecidos,
pero, permítanme, que de manera especial me dirija al amigo /hermano Edgard,
que ha sido, el impulsor de que este sueño /locura, se haya convertido en
realidad, patente y latente. Claro, está, que sin la ayuda y apoyo de su
familia y de ustedes sus amigos, y si me lo permiten los míos también. Esta
realidad, que estamos compartiendo aquí y ahora; no hubiese sido posible. Rocío
del Pilar, Bertita y Félix. Walter Guillermo, Kathy, Vicky, Isabelita, doña Elsa,
Mª Luisa y otros más; cada uno de ustedes, a diferente nivel, son parte de este
mosaico /puzzle que he estado, construyendo en este tiempo de convivencia con
ustedes que aunque me duela, ya llega a su fin. Así es la vida, todo tiene un
principio y un final, nos guste o no , lo hemos encontrado así y así lo dejamos
a los que vienen detrás. Les quiero agradecer todo lo que ustedes tan
desinteresadamente, me han ofrecido y al mismo tiempo, pedirle disculpas, por
si en algún momento, situación o lugar, no he sabido estar a la altura. Sin
ánimo de disculpas protocolarias, ni mucho menos, les dejo entrever, que un
país desconocido, una lengua, aunque común, “costumizada” por ustedes, a veces,
aunque las menos, puede llevar a falta de asertividad y entendimiento. Si en
alguna situación, momento, no he sabido estar a la altura, y he cometido
errores, les pido mis disculpas. Para nada era mi intención, molestarles, “indisponerles”
Muchas
cosas y todas buenas, me llevo de ustedes. Vivencias, palabras nuevas,
conocimientos varios. Pero sobretodo, mi maleta, va llena de cariño, amistad y
muchos aspectos que de nuevo en España, mi país, me van a ayudar a afrontar
esta etapa de mi vida, que estoy viviendo. Por ponerles un ejemplo, ya se pueden
imaginar, lo que significa, pasar de una gran ciudad de más de 9 millones de
habitantes a un pequeño pueblo de menos de 500, y si le añadimos, que en
España, ahora entramos en invierno y desaparece la gente de las calles, al
menos en mi pueblo, El saber que ustedes, van a estar en mi corazón y viendo y
organizando las fotos, recordando momentos compartidos, y manteniendo, nuestra
relación por medios informáticos, aunque lejos físicamente, estaremos cerca
psicológica, amistosa y afectivamente, vamos a estar cerca; todo va ayudar a
que mi vida, sea más féliz
He
empezado este escrito, con una canción que, me encanta, gracias a la vida y si
me lo permiten lo termino, con un poema que también me encanta. Por un lado
porque, es un poeta, griego, Constantin Kavafis, por otro, porque este poema,
traducido al catalán, mi lengua materna; ha sido cantado por el poeta y
cantautor, Lluís Llach
Así,
es mi intención, en esta manera de empezar y terminar mi escrito de despedida. Unir
los dos mundos, aquí reunidos; el suyo y el mío
Permítanme,
no despedirme, con un Adiós, sino i con un hasta luego, simplemente, con un ¡
hasta luego ¡ Pues, viendo cómo me han acogido ustedes. Mi intención, si me
aceptan mi decisión; es regresar, en breve espacio de tiempo. Por supuesto, tengo
que ver cómo y cuándo puede ser, hecha esta pequeña aclaración. Les digo,
amigos y amigas: ¡Un abrazo, hasta luego. Con este poema que les dedico a todos
ustedes, con todo mi afecto y amistad, doy por concluido, este pequeñito,
discursito. Espero, no les haya parecido demasiado extenso ¡HASTA PRONTO
AMIGOS, os llevo en mi corazón ¡
Cuando
emprendas tu viaje hacia Ítaca
debes
rogar que el viaje sea largo,
lleno
de peripecias, lleno de experiencias.
No
has de temer ni a los lestrigones ni a los cíclopes,
ni la
cólera del airado Posidón.
Nunca
tales monstruos hallarás en tu ruta
si tu
pensamiento es elevado, si una exquisita
emoción
penetra en tu alma y en tu cuerpo.
Los
lestrigones y los cíclopes
y el
feroz Poseidón no podrán encontrarte
si tú
no los llevas ya dentro, en tu alma,
si tu
alma no los conjura ante ti.
Debes
rogar que el viaje sea largo,
que
sean muchos los días de verano;
que
te vean arribar con gozo, alegremente,
a
puertos que tú antes ignorabas.
Que
puedas detenerte en los mercados de Fenicia,
y
comprar unas bellas mercancías:
madreperlas,
coral, ébano, y ámbar,
y
perfumes placenteros de mil clases.
Acude
a muchas ciudades del Egipto
para
aprender, y aprender de quienes saben.
Conserva
siempre en tu alma la idea de Ítaca:
llegar
allí, he aquí tu destino.
Mas
no hagas con prisas tu camino.
RAFA
FENOLLAR I BANYULS
Salem, La Vall d’Albaida, País valenciá
LONCHE D’ACOMIADAMENT
Air, per la vesprada,24 de noviembre de 2013, s’ajuntarem, per celebrar el meu acomiadat de Perú, per raons diverses i justificades; trovar-se fora del Perú.estar a una mesa electoral, tindre asumptes familiars i d’altres, feren que no es puguerem reunir, els que haviem previst, fer-ho; peró, així i tot, encara es reunirem més de 20 persones, entre majors i petits.Per lo tant, he de dir que em sento, satisfeti que, ho passarem molt bé, estupendament.Jo patia per Rocio del Pilar, germana d’Edgard, que al ser diumenge, i no estar Isabel la senyora que cada dia, menys diumenge ve a casa. Tota la feïna, era per Roci, nosaltres, estavem, decidits a col•laborar, quand dic, nosaltres, em refereisc a mí, Edgard,Vicent, el fill de la cosina, Pura i donya Elsa, entre tots, no em fem una com diguem, nosaltres.Jo pq, no estic bé.donya Elsa perque és major,Vicent i Edgard, perque no están acostumats a fe restes tasques. En fí que ja em veia, jo a Rocio del Pilar, tot el dia “enfangada”, preparant, coses. Així, va ser, peró cadascú dels mentats i també els que van asistir, van fer el que van poder.Per exemple, jo vaig doblar els tovallons, Edgard i Vicent, van posar la taula, al lloc, on tenia que estar, i tb, van treure, les cadires.Poc a poc, entre tots i totes anarem deixant-ho tot enllestit pel “lonche”.Va ser un dia tranquil, no eixirem a cap lloc de visita; teniem que estar a casa i anar preparant, coses.Roci i Edgard, anaren pel matí a votar, jo em vaig quedar repasant, l’escrit que volia llegir al “lonche” per quand, vinguera Edgard el puguera imprimir. Després dinarem, descansarem una mica i a preparar les coses, que el temps, vola.
Air, per la vesprada,24 de noviembre de 2013, s’ajuntarem, per celebrar el meu acomiadat de Perú, per raons diverses i justificades; trovar-se fora del Perú.estar a una mesa electoral, tindre asumptes familiars i d’altres, feren que no es puguerem reunir, els que haviem previst, fer-ho; peró, així i tot, encara es reunirem més de 20 persones, entre majors i petits.Per lo tant, he de dir que em sento, satisfeti que, ho passarem molt bé, estupendament.Jo patia per Rocio del Pilar, germana d’Edgard, que al ser diumenge, i no estar Isabel la senyora que cada dia, menys diumenge ve a casa. Tota la feïna, era per Roci, nosaltres, estavem, decidits a col•laborar, quand dic, nosaltres, em refereisc a mí, Edgard,Vicent, el fill de la cosina, Pura i donya Elsa, entre tots, no em fem una com diguem, nosaltres.Jo pq, no estic bé.donya Elsa perque és major,Vicent i Edgard, perque no están acostumats a fe restes tasques. En fí que ja em veia, jo a Rocio del Pilar, tot el dia “enfangada”, preparant, coses. Així, va ser, peró cadascú dels mentats i també els que van asistir, van fer el que van poder.Per exemple, jo vaig doblar els tovallons, Edgard i Vicent, van posar la taula, al lloc, on tenia que estar, i tb, van treure, les cadires.Poc a poc, entre tots i totes anarem deixant-ho tot enllestit pel “lonche”.Va ser un dia tranquil, no eixirem a cap lloc de visita; teniem que estar a casa i anar preparant, coses.Roci i Edgard, anaren pel matí a votar, jo em vaig quedar repasant, l’escrit que volia llegir al “lonche” per quand, vinguera Edgard el puguera imprimir. Després dinarem, descansarem una mica i a preparar les coses, que el temps, vola.
La veritat, és que preparar un “lonche”, minimament, digne, elegant i que estiga “decentet”, no és tasca fácil.Hi ha, que trevallar de valent, tasca no pesada, peró,que requereisc, tidre una mínima idea i bon gust per fer les coses i organitzar-les, com cal
Doncs, totes estes qüalitats, juntes,Rocio del Pilar, les va aunar i va fer del “lonche d’acomiadat” a nivel gastronómic, molt bé; a nivel organitzatiu, també.Les persones que poc a poc anaven, arrivant, col•laboraven, Domitila, veïna de casa, i mestresa de Vicent, fill de Pura, fins que fa poc s’ha caviat de casa,(no per res, en especial, sino perque d’on viu ara está més prop del trevall )Domitila, va anar tallant el pa i deixant-lo preparat, per omplir-lo, Karina de Jesús, filla de Rocío del Pilar, li va ajudar a sa mare a omplir els entrepans que eren de farina de quinua ¡ boníssims ¡ Edgard i Vicent, posaren la taula on tenia que estar, i prepararen les cadires;donya Elsa, agranava el lloc on teniem que estar i tots intentavem col•laborar al máxim
Poc a poc anaren arrivant tots els que esperavem, menys aquells que per raons diverses, ja ens havien comunicat que segurament, no ho farien
La gent, va ser puntual, tot i que el tràfic a Lima, és prou cahótic, i al ser dia de votacions, més encara, damunt a punt de començar l’estiu, la població, és mou, molt més
En fí, una vegada, estavem els que teniem que estar, em tocava a mí obrir el “lonche”.Després d’una breu introducció feta per l’amic /germá Edgard, tenia que llegir l’escrit, preparat per l’acomiat.Peró, com em pose molt nerviós;tenia por d’emocionar-me, plorar i tot aixó que sol pasar quand ú, s’emociona;livaig demanar a l’amic,Walter, en qui he congeniat, fenomenalment, que el llegira, ell, i així, ho ferem.Ho va llegir molt bé;jo al seu costat, molt emocionat i plorant.La seua müller,Vicky, també, present, estava emocionada, també; al finalitzar, la lectura, li vaig regalar el text a Walter per que el guarde com a record i també, perque l’il llegira a la Sra Estela, la seua sogra, que, encara que estava allí, present, peró, está un poc sorda, perque li’l llegira a ella personalment, o bé li’l deixara perque se’l llegira ella, en cas de que no ho havera escoltat bé
Amb la lectura del text, és va donar, per començat el “lonche” oficialment.
Vaem gaudir una bona estona de la companyía d’aquests, nous amics peruans.Mentgarem, molt bé.Domnitila, va dur, un suc de papaia, amb mel excel•lent.I un “tamalito” (menjar típic peruá ) exquisit
La vesprada va anar fluïnt, agradable i apaciblement.Va arrivar, l’hora del pastís; encara que no era aniversàri; en un “lonche”, no pot, mancar el “dolcet” Hi en tenien dos de dolcets;un, l’haviem comprat nosaltres, l’altre el va dur, la familia Sosa-Rodríguez, nebots de l ‘amic /germá Edgard; la tarta tenia molt bona pinta, i era molt bonica i ben presentada; tenia un lletreret que posava:”REGRESA, PRONTO RAFA” Preciós, em va semblar aquest detall i la manera de donarme-la també, va ser molt emotiva.Cantaren, els nebots, nebodes, reneboda i germana d’Edgard una cancó molt bonica, que l’Edgard, diu que, és “l’himne de les Rodríguez”. És una cancó molt bonica que entonen amb joia, estima, i molt d’entusiasme; normalment la canten als aniversàris després dels cants habituals; peró en aquest cas,com no era aniversàri, cantaren sols la cançó, esmentada.Poc a poc entre converses i confidències vàries, la vesprada, va anar pasant.Ja ho teniem preparat, i quand després gaudir, del pastís,la senyora Domitila, va dir de retirar-se. Edgard, va agafar la paraula de nou, va fer una petita introducció, parlant, de que m’agraden molt les flors i de la meua manera de fer les coses que no podien mancar les flors.I les flors que havien presidit i decorat l’estància; vaig anar repartint-les entre les dones, presents; començant, per les més majors; m’havera agradat, una rosa, peró no les vaig veure massa fresques i vaig decidir que a la “floreia” que diuen ací, (no floristería)em prepararen unes rametes d’astromèdia,amb paniculata, paper de celofán i un llacet L’astomàdia, de la familia de les orquídes,és unaflor que també, m’agrada molt a nivell estètic, peró a nivel simbólic, per a mi no té el mateix significat. Ara bé, el detall, és el que val ¿no us sembla? Al entregar la flor, em vaig fotografiar amb totes les dones, quand feia l’entrega.I després com a record, anarem fent fotos, per families.Va ser una vesprada, fenomenal, emotiva, inolvidable.
No puc desciure el que vaig experimentar, en aquelles hores viscudes tan meravellosament, pareix, que el temps , volara;quand em vaig adonar, la vesprada, havia passat.Els amics i amigues, marxaren cap a les seues cases i nosaltres es quedarem posant les coses al seu lloc, peró amb la sensació d’haver estat ben a gust i molt ben acompanyat.
Si no és massa atreviment,com em considere, molt freeudiá, psicològicament, parlant; air va ser una dosi excesiva d’alimentació del “yo, freeudiá “ No soc tant especialiste, com per arrivar a discernir, si aquesta experiencia, és bona o no; peró de bona veritat-; escoltant, el meu interior, per a mí va ser mot bona, boníssima, encantadora; em vaig sentir bé; expresant-me amb naturalitat, com soc jo; traient, del meu interior, el millor meu; la meua sensibilitat i estima pels petits detalls.Content en mi mateix.
Les fotos, fetes pels asistents, són testics fidels del que vaem viure en l’avinguda Bolivar de Pueblo Libre,Quadra nº 3, on viu al Familia Cárdenas –Gutarra, i on he estat al llarg d’aquesta preciosa i inolvidale ewstància al Perú, que ja s’acava.Ha estat un gran plaer aquest temps de gràcia que Déu, m’ha concedit, en acabar l’estada a Perú, serán, ja qüasi 70 dies, ahí,és res ¿veritat?, El text preparat i llegit ahir en aquest acte d’acomiadat, pensé compartir-lo amb vosaltres; a veure, si ho puc fer, per qüestions de temps,simplement, abans de partir de Perú.
La tornada, és, ja el dimecres 28 cap a Salem; dijous, 29 ja dorc a Salem,després de tants dies Dilluns, ja comemcem, de nou la vida qüotidiana i a veure com ho encaixem. Espere que bé, que no em coste masa l’adaptació;ja que segons Juli, el fred, ha vingut adelantat ;diu, que fa “un fret que pela” i ací,per altra banda estem comencant l’estiu


No hay comentarios:
Publicar un comentario