LONCHE D'ACOMIADAT

 Estimad@s tod@s:

Con gran ilusión pero al tiempo con tristeza,

Junto con la Familia Cárdenas – Gutarra, que tan estupendamente, como tod@s ustedes, pero a nivel más familiar, me han acogido, durante, este tiempo de gracia que el Señor me ha regalado, de convivencia con tod@s ustedes; quiero poder agradecerles, todo su cariño hacia mí.

Celebrar un sencillo Lonche familiar el próximo domingo, 24 de noviembre, a las 18’00 p.m. para reunirnos y despedirme de tod@s ustedes con quienes me “he hecho buen pata”

Muchas gracias amig@s tod@s;

Los espero con ilusión

Un abrazo, Rafa Fenollar Banyuls,  

Salem, La Vall d’Albaida, País Valencià –

Pueblo Libre – Lima - Perú

TEXT D’ACOMIAT

Gracias a la vida que me ha dado tanto

Me dio dos luceros que cuando los abro

Perfecto distingo lo negro del blanco

Y en el alto cielo su fondo estrellado…

Gracias a la vida que me ha dado tanto

Me ha dado la risa y me ha dado el llanto

y el canto de ustedes que es mi propio canto

Gracias a la vida que me ha dado tanto, Gracias, a todos ustedes que tan agradable, amable y prestamente, me han acogido en este país. Con el que, me siento tan sumamente, identificado

Su presencia, aquí y ahora, es para mí, un momento especial y de gran satisfacción. Me invade la emoción, amigos, amigas, familia, he recibido, tanto de ustedes en este tiempo de gracia que el Señor Dios, ”diosito”, como dicen ustedes; me ha concedido, que podría estar un buen rato diciéndoles y dándoles las gracias, pero creo que no es cuestión de hacer grandes discursos. Opto, por intentar expresar mis sentimientos ¡ ardua tarea ¡ expresar sentimientos, siempre nos va bien; pero, no siempre lo sabemos hacer y llegar a los demás, nuestra red de comunicación y retroalimentación “feed back “,No siempre funciona.

De cada uno de ustedes, de los que han podido acudir aquí y también de los que por razones diversas, no están presentes, me llevo un gran recuerdo y una parte de su forma de ser y actuar ¡Muchas gracias, amigos y amigas, familia ¡ Me gustaría, sería de mi agrado, que desde, mi pobreza espiritual y cognitiva, también, les deje algún aspecto positivo  mío, a ustedes.

Con Ustedes, he reído, conversado, compartido, paseado. Por supuesto, por razones obvias, con unos más que con otros. Pero con todos, los momentos compartidos, forman, ya parte de mi vida y de mi historia. Agradezco a todos ustedes, su acogida, paciencia, cariño y disponibilidad; para hacer de este tiempo con ustedes, lo más agradable posible A todos, en general, les estoy, super-agradecidos, pero, permítanme, que de manera especial me dirija al amigo /hermano Edgard, que ha sido, el impulsor de que este sueño /locura, se haya convertido en realidad, patente y latente. Claro, está, que sin la ayuda y apoyo de su familia y de ustedes sus amigos, y si me lo permiten los míos también. Esta realidad, que estamos compartiendo aquí y ahora; no hubiese sido posible. Rocío del Pilar, Bertita y Félix. Walter Guillermo, Kathy, Vicky, Isabelita, doña Elsa, Mª Luisa y otros más; cada uno de ustedes, a diferente nivel, son parte de este mosaico /puzzle que he estado, construyendo en este tiempo de convivencia con ustedes que aunque me duela, ya llega a su fin. Así es la vida, todo tiene un principio y un final, nos guste o no , lo hemos encontrado así y así lo dejamos a los que vienen detrás. Les quiero agradecer todo lo que ustedes tan desinteresadamente, me han ofrecido y al mismo tiempo, pedirle disculpas, por si en algún momento, situación o lugar, no he sabido estar a la altura. Sin ánimo de disculpas protocolarias, ni mucho menos, les dejo entrever, que un país desconocido, una lengua, aunque común, “costumizada” por ustedes, a veces, aunque las menos, puede llevar a falta de asertividad y entendimiento. Si en alguna situación, momento, no he sabido estar a la altura, y he cometido errores, les pido mis disculpas. Para nada era mi intención, molestarles, “indisponerles”

Muchas cosas y todas buenas, me llevo de ustedes. Vivencias, palabras nuevas, conocimientos varios. Pero sobretodo, mi maleta, va llena de cariño, amistad y muchos aspectos que de nuevo en España, mi país, me van a ayudar a afrontar esta etapa de mi vida, que estoy viviendo. Por ponerles un ejemplo, ya se pueden imaginar, lo que significa, pasar de una gran ciudad de más de 9 millones de habitantes a un pequeño pueblo de menos de 500, y si le añadimos, que en España, ahora entramos en invierno y desaparece la gente de las calles, al menos en mi pueblo, El saber que ustedes, van a estar en mi corazón y viendo y organizando las fotos, recordando momentos compartidos, y manteniendo, nuestra relación por medios informáticos, aunque lejos físicamente, estaremos cerca psicológica, amistosa y afectivamente, vamos a estar cerca; todo va ayudar a que mi vida, sea más féliz

He empezado este escrito, con una canción que, me encanta, gracias a la vida y si me lo permiten lo termino, con un poema que también me encanta. Por un lado porque, es un poeta, griego, Constantin Kavafis, por otro, porque este poema, traducido al catalán, mi lengua materna; ha sido cantado por el poeta y cantautor, Lluís Llach

Así, es mi intención, en esta manera de empezar y terminar mi escrito de despedida. Unir los dos mundos, aquí reunidos; el suyo y el mío

Permítanme, no despedirme, con un Adiós, sino i con un hasta luego, simplemente, con un ¡ hasta luego ¡ Pues, viendo cómo me han acogido ustedes. Mi intención, si me aceptan mi decisión; es regresar, en breve espacio de tiempo. Por supuesto, tengo que ver cómo y cuándo puede ser, hecha esta pequeña aclaración. Les digo, amigos y amigas: ¡Un abrazo, hasta luego. Con este poema que les dedico a todos ustedes, con todo mi afecto y amistad, doy por concluido, este pequeñito, discursito. Espero, no les haya parecido demasiado extenso ¡HASTA PRONTO AMIGOS, os llevo en mi corazón ¡ 

Cuando emprendas tu viaje hacia Ítaca

debes rogar que el viaje sea largo,

lleno de peripecias, lleno de experiencias.

No has de temer ni a los lestrigones ni a los cíclopes,

ni la cólera del airado Posidón.

Nunca tales monstruos hallarás en tu ruta

si tu pensamiento es elevado, si una exquisita

emoción penetra en tu alma y en tu cuerpo.

Los lestrigones y los cíclopes

y el feroz Poseidón no podrán encontrarte

si tú no los llevas ya dentro, en tu alma,

si tu alma no los conjura ante ti.

Debes rogar que el viaje sea largo,

que sean muchos los días de verano;

que te vean arribar con gozo, alegremente,

a puertos que tú antes ignorabas.

Que puedas detenerte en los mercados de Fenicia,

y comprar unas bellas mercancías:

madreperlas, coral, ébano, y ámbar,

y perfumes placenteros de mil clases.

Acude a muchas ciudades del Egipto

para aprender, y aprender de quienes saben. 

Conserva siempre en tu alma la idea de Ítaca:

llegar allí, he aquí tu destino.

Mas no hagas con prisas tu camino.

RAFA FENOLLAR I BANYULS

 Salem, La Vall d’Albaida, País valenciá

 

LONCHE D’ACOMIADAMENT
Air, per la vesprada,24 de noviembre de 2013, s’ajuntarem, per celebrar el meu acomiadat de Perú, per raons diverses i justificades; trovar-se fora del Perú.estar a una mesa electoral, tindre asumptes familiars i d’altres, feren que no es puguerem reunir, els que haviem previst, fer-ho; peró, així i tot, encara es reunirem més de 20 persones, entre majors i petits.Per lo tant, he de dir que em sento, satisfeti que, ho passarem molt bé, estupendament.Jo patia per Rocio del Pilar, germana d’Edgard, que al ser diumenge, i no estar Isabel la senyora que cada dia, menys diumenge ve a casa. Tota la feïna, era per Roci, nosaltres, estavem, decidits a col•laborar, quand dic, nosaltres, em refereisc a mí, Edgard,Vicent, el fill de la cosina, Pura i donya Elsa, entre tots, no em fem una com diguem, nosaltres.Jo pq, no estic bé.donya Elsa perque és major,Vicent i Edgard, perque no están acostumats a fe restes tasques. En fí que ja em veia, jo a Rocio del Pilar, tot el dia “enfangada”, preparant, coses. Així, va ser, peró cadascú dels mentats i també els que van asistir, van fer el que van poder.Per exemple, jo vaig doblar els tovallons, Edgard i Vicent, van posar la taula, al lloc, on tenia que estar, i tb, van treure, les cadires.Poc a poc, entre tots i totes anarem deixant-ho tot enllestit pel “lonche”.Va ser un dia tranquil, no eixirem a cap lloc de visita; teniem que estar a casa i anar preparant, coses.Roci i Edgard, anaren pel matí a votar, jo em vaig quedar repasant, l’escrit que volia llegir al “lonche” per quand, vinguera Edgard el puguera imprimir. Després dinarem, descansarem una mica i a preparar les coses, que el temps, vola.

La veritat, és que preparar un “lonche”, minimament, digne, elegant i que estiga “decentet”, no és tasca fácil.Hi ha, que trevallar de valent, tasca no pesada, peró,que requereisc, tidre una mínima idea i bon gust per fer les coses i organitzar-les, com cal
Doncs, totes estes qüalitats, juntes,Rocio del Pilar, les va aunar i va fer del “lonche d’acomiadat” a nivel gastronómic, molt bé; a nivel organitzatiu, també.Les persones que poc a poc anaven, arrivant, col•laboraven, Domitila, veïna de casa, i mestresa de Vicent, fill de Pura, fins que fa poc s’ha caviat de casa,(no per res, en especial, sino perque d’on viu ara está més prop del trevall )Domitila, va anar tallant el pa i deixant-lo preparat, per omplir-lo, Karina de Jesús, filla de Rocío del Pilar, li va ajudar a sa mare a omplir els entrepans que eren de farina de quinua ¡ boníssims ¡ Edgard i Vicent, posaren la taula on tenia que estar, i prepararen les cadires;donya Elsa, agranava el lloc on teniem que estar i tots intentavem col•laborar al máxim
Poc a poc anaren arrivant tots els que esperavem, menys aquells que per raons diverses, ja ens havien comunicat que segurament, no ho farien
La gent, va ser puntual, tot i que el tràfic a Lima, és prou cahótic, i al ser dia de votacions, més encara, damunt a punt de començar l’estiu, la població, és mou, molt més
En fí, una vegada, estavem els que teniem que estar, em tocava a mí obrir el “lonche”.Després d’una breu introducció feta per l’amic /germá Edgard, tenia que llegir l’escrit, preparat per l’acomiat.Peró, com em pose molt nerviós;tenia por d’emocionar-me, plorar i tot aixó que sol pasar quand ú, s’emociona;livaig demanar a l’amic,Walter, en qui he congeniat, fenomenalment, que el llegira, ell, i així, ho ferem.Ho va llegir molt bé;jo al seu costat, molt emocionat i plorant.La seua müller,Vicky, també, present, estava emocionada, també; al finalitzar, la lectura, li vaig regalar el text a Walter per que el guarde com a record i també, perque l’il llegira a la Sra Estela, la seua sogra, que, encara que estava allí, present, peró, está un poc sorda, perque li’l llegira a ella personalment, o bé li’l deixara perque se’l llegira ella, en cas de que no ho havera escoltat bé
Amb la lectura del text, és va donar, per començat el “lonche” oficialment.
Vaem gaudir una bona estona de la companyía d’aquests, nous amics peruans.Mentgarem, molt bé.Domnitila, va dur, un suc de papaia, amb mel excel•lent.I un “tamalito” (menjar típic peruá ) exquisit
La vesprada va anar fluïnt, agradable i apaciblement.Va arrivar, l’hora del pastís; encara que no era aniversàri; en un “lonche”, no pot, mancar el “dolcet” Hi en tenien dos de dolcets;un, l’haviem comprat nosaltres, l’altre el va dur, la familia Sosa-Rodríguez, nebots de l ‘amic /germá Edgard; la tarta tenia molt bona pinta, i era molt bonica i ben presentada; tenia un lletreret que posava:”REGRESA, PRONTO RAFA” Preciós, em va semblar aquest detall i la manera de donarme-la també, va ser molt emotiva.Cantaren, els nebots, nebodes, reneboda i germana d’Edgard una cancó molt bonica, que l’Edgard, diu que, és “l’himne de les Rodríguez”. És una cancó molt bonica que entonen amb joia, estima, i molt d’entusiasme; normalment la canten als aniversàris després dels cants habituals; peró en aquest cas,com no era aniversàri, cantaren sols la cançó, esmentada.Poc a poc entre converses i confidències vàries, la vesprada, va anar pasant.Ja ho teniem preparat, i quand després gaudir, del pastís,la senyora Domitila, va dir de retirar-se. Edgard, va agafar la paraula de nou, va fer una petita introducció, parlant, de que m’agraden molt les flors i de la meua manera de fer les coses que no podien mancar les flors.I les flors que havien presidit i decorat l’estància; vaig anar repartint-les entre les dones, presents; començant, per les més majors; m’havera agradat, una rosa, peró no les vaig veure massa fresques i vaig decidir que a la “floreia” que diuen ací, (no floristería)em prepararen unes rametes d’astromèdia,amb paniculata, paper de celofán i un llacet L’astomàdia, de la familia de les orquídes,és unaflor que també, m’agrada molt a nivell estètic, peró a nivel simbólic, per a mi no té el mateix significat. Ara bé, el detall, és el que val ¿no us sembla? Al entregar la flor, em vaig fotografiar amb totes les dones, quand feia l’entrega.I després com a record, anarem fent fotos, per families.Va ser una vesprada, fenomenal, emotiva, inolvidable. 

 
No puc desciure el que vaig experimentar, en aquelles hores viscudes tan meravellosament, pareix, que el temps , volara;quand em vaig adonar, la vesprada, havia passat.Els amics i amigues, marxaren cap a les seues cases i nosaltres es quedarem posant les coses al seu lloc, peró amb la sensació d’haver estat ben a gust i molt ben acompanyat. 
Si no és massa atreviment,com em considere, molt freeudiá, psicològicament, parlant; air va ser una dosi excesiva d’alimentació del “yo, freeudiá “ No soc tant especialiste, com per arrivar a discernir, si aquesta experiencia, és bona o no; peró de bona veritat-; escoltant, el meu interior, per a mí va ser mot bona, boníssima, encantadora; em vaig sentir bé; expresant-me amb naturalitat, com soc jo; traient, del meu interior, el millor meu; la meua sensibilitat i estima pels petits detalls.Content en mi mateix.

Les fotos, fetes pels asistents, són testics fidels del que vaem viure en l’avinguda Bolivar de Pueblo Libre,Quadra nº 3, on viu al Familia Cárdenas –Gutarra, i on he estat al llarg d’aquesta preciosa i inolvidale ewstància al Perú, que ja s’acava.Ha estat un gran plaer aquest temps de gràcia que Déu, m’ha concedit, en acabar l’estada a Perú, serán, ja qüasi 70 dies, ahí,és res ¿veritat?, El text preparat i llegit ahir en aquest acte d’acomiadat, pensé compartir-lo amb vosaltres; a veure, si ho puc fer, per qüestions de temps,simplement, abans de partir de Perú. 

 
La tornada, és, ja el dimecres 28 cap a Salem; dijous, 29 ja dorc a Salem,després de tants dies Dilluns, ja comemcem, de nou la vida qüotidiana i a veure com ho encaixem. Espere que bé, que no em coste masa l’adaptació;ja que segons Juli, el fred, ha vingut adelantat ;diu, que fa “un fret que pela” i ací,per altra banda estem comencant l’estiu

Desdejuni en katy

walter

Una vegada més, estic convençut q els peruans, estimen l'amistat

M'ho estan demostrant sobradament, sensena més lluny, air mateix, disabte, és reuinerem a casa d'una bona amiga de l'amic / germà Edgard. Junt, a Walter, ¡ gran persona ! Moltamic també d'Edgard i de la Senyora Katy, els tres s'alçarem aviat,per poder desdejunar junts.La veritatés q la matinad va valdre la pena: Esperar-la a la porta de casa també.Perque la veritat és q viure en una casa prop de ar a la Municipalidad de Miraflores, Una casa molt estilosa, tota ella retaurada i recuperada de sere derruida. Em va encantar veure-la.l'amic comú, Walter, molt gentilment, ¡ com és ell ! Va actuar d'anfitrió, i ens va mostrar tota la casa, desprès la Senyoa Katy, amb molt d'estil, ens va preparar un suqulent, desdetjuni ¡ excel·lent, exquisit !

 En fí passarem desdejunant, fins el mig dia, ja q no sols mentjarem, per supost; xerrarem, planificarem, coses, activitats.I després a les 13'00 hores tornarem capa casa jo ja no vaig dinar. Edgard. si, ja tenia un compromís amb un company de l'Universitat, va dinar amb ell i després a mitjant vesprada bva vidre a casa , va descansar un poc ijunt a sa mare donya Elsa i jo anarem a Misa vespertina de dissabte, a una Parróquia en l'avnguda Sucre, hi havia boda i tinguerem q tragarse-se-la tb q podem fer.A continuació a casa, soparem frugalment, un sandwich i un emoliente, vetgerem una peli simpática al video:"Yo a Londres, tu a California" Que jo, ja havia vist, peró que no recordava i després a descansar — DESDEJUNI AMB KATY

NIT FOLCLÓRICA, BRISAS DEL TITICACA

Evidenment, les activitats i les coses, és programen, i després, sobre la marxa s'acoplen, unes vegades ens ixen bé i d'altres menys bé.Lo q realment considere oportú, és veure el costat positiu de les coses. En aquest contexte, els amics peruans q he fet ací, i q ja eren amics d'Edgard i q tb amb altres amics espanyols q han pasat per ací, tb, ho han fet.

Doncs són bona gent. Havíem previst, fer-me, un acomiat . Totes aquests coses s'han de programar i en temps; per tant Ho ferem i reservarem una taula.Perú, és un país ric a nivell de folklore i d'altres manifestacions artístiques.Junt a donya Elsa, mare d'Edgard, Rocio del Pilar, germana,i Walter i Vicky ho prepararem pel meu acomiadat pel dia 25 d'octubre.Per tant, encara q, per diferents motoius el meu retorn, s'ha retrasat.L'acomiadat ja està fet.L'asociació cultural "BRISAS DEL TIQUITACA" Té des de fa 51 any, aquest local i cada nit,va fent un espectacle, preciós ple de colorit. Estéticament ¡genial !Les coregràfies, molt boniques i ben representatives del Perú;evidentment, unes més q altres, peró la majoria, en van parèixer molt boniques. Els peruans, els encanta ballar i l’escpectacle, està configurat, de la següent manera. Intercal•len, les actuacions de balls populars, amb música sobretot crïolla, en la q les persones puguen ballar. Evidentment, jo no vaig ballar per varis motius, 1er i principal, perque les meues condicions físiques no m’ho permeteixen, ien 2ón lloc pq no he segut mai de ballar. Ara aixó si vaig gaudir i molt de veure com les persones, q estaven allí, ballaven i molt, Edgard, Rocio del Pilar, Walter, i Vicky, ballaren imolt.Jo m’encanta observar, i gaudia de com les persones ballaven i es divertien. Ademés a la taula, s’estava cómode i molt bé. Es prenguerem un “pisco-souer “ i uns fruïts secs, mentres estavem allí ho passarem d’alló millor.

 Totes les dances m’agradaren, peró, especialmente la dansa marinera, q la fa una parella d’enamorats i tb la dansa dels cabalitos de totora, q em va agradar ademés de per la seua bellesa , ritme, vestuàri i escenogràfia, per un altre motiu ben diferent.Perque, hi ballava un xicot amb “síndrome de dow” Ho feia molt bé i la seua sonrisa era especial.Per a mi, va ser molt bonic, veurea aquest joveamb una deficiencia integrat en el grup de ball.La sala, estaba bé, res de l’altre món, la veritat, encara q pels peruans limenys, fora “el no va más” A mí, personalment, en va semblar prou normaleta, aixó si,neta i ordenada En algún momento, us he comentat q els peruans són molt creients i a l’entrada de la sala, en una urna hi havia una imatge en la q tinc una foto. És la patrona de Puno,La Mare de Dèu de la Candelària.Ja q el grup organitzador es “punense” i s’amparen baix la seua protección.Va er una bonica i original vetl•lada, encara q cansada. A les 3 de la matinada hora peruana em gitava, ja en Espanya, estaveu a punt de dinar quasi.Les diferències horàries són enormesi costen d’entendre ¿veritat?